Amery y Semprun

Guió/comentaris al text de Ester Arans i Planas

Alexandre Nunes de Oliveira (sessió de 14/03/05)

Avui busco escriure en Català. Et prego que em perdonis els errors, que segurament serán molts.

1.
Un dels aspectes més marcants que va assinalar la Ester es la forma com la tortura desfigura la persona, la seva percepció del món i la seva integració en ell. Aixó comença a dibuxar-se desde el principi del seu text, quand prend la citació de Améry: «quien ha sufrido la tortura, ya no puede sentir el mundo como su hogar» (Améry, Más allá de la culpa y la expiación, pàg. 107), pero segueix present fins al final, passant per una tematizació que no es presenta sota criteris sistemátics, pero va tenint els seus desenvolupaments.
Així, la Ester, documentant sempre amb passatges dels llibres, apunta, que la tortura deixa en qui la pateix un estigma molt potent, en molts casos indeleble (p.2); que suposa per la víctima un grau elevadísim de alienació de sí («la víctima es converteix en un estrany per a ell mateix», p.3); i que, per tant, aquest efecte destructiu de la tortura sobre la persona també afecta la seva identitat: «la identitat fuig davant de la tortura. L'estranyesa absoluta de la víctima no es podrà reconstruir mai en una nova identitat (...)» (p.4).
Aquesta última ilacció ja s'havia fet present a la p.2 (quand es diu que «La identitat de l’home anterior a la víctima s’ha destruït») i també es amb ella que l'Ester tanca la seva meditació: «La identitat del supervivent, per tant, és mort i angoixa; d'aquí que, paradoxalment, no pot ser desconstrucció d'identitat» (p.6). D'aquí treurem, doncs, que es la principal tesis o conclusió del seu assaig.

2.
Un'altre aspecte que m'ha tocat l'atenció va ser la reflexió de que «darrera del 'fascismo de Hitler' nomes hi ha maldat que professa el domini de l’antihome com a principi i té la tortura com a element inherent, no hi ha hagut mai cap idea del ser humà. Per a Améry, el nacionalsocialisme odia la paraula humanitat de forma taxativa» (p.1), després reforçada amb el recurso a la terminología de Hannah Arendt i demanant sobre la funcionalizació dels «agents concrets del mal».
Personalment, tinc molta dificultat en pensar el mal en términis de substancia o essencia, perque, com pós-nietszcheá que em considero, tant el mal com el bé em semblan molt més del ámbit de la representació humana i, a les hores, de la contingencia histórica. El mal no podría, llavors, anar mes lluny que ésser el territori de l'imoralitat, o sigui, daquells que deliberadament volen fer mal, utilizant i aplicant la maldat amb plena consciencia i voluntat.
La veritat es que un fenómen tan brutal i perturbant com el Nazisme, amb el seu tenebrós apetit i ansietat per la destrucció i el extermini, si que ens obligan a pensar duas vegades abans de dir paraula. Podem pensar-ho desde el punt de vista de una grand patologia colectiva qu'arrastrat bona part del poble alemany en virtut de determinades - i determinables – circunstancies políticas, socials i econòmiques. Peró encara així, quedem amb un gust a la boca qu'ens diu que aixó no acaba de explicar-ho tot.
Es una questió dolenta, peró necessária, que requeirex el mes seriós plantejament filosófic.

3.
Finalment, un tema que em ve més bé de gust, i que l'Ester aborda a la página 4:
«Por última vez, sin recurso ni remedio, la angustia se había impuesto, sencillamente. Sin regate ni esperanza posible» (Semprún, pàg. 269)
Però en Semprún la mort, que es reviu diàriament igual que en Améry i que en Levi, intenta fer catarsi a través de l’escriptura. En Levi aquest intent de catarsi es fogós i primerenc, de seguida escriu, narra, relata el que ha viscut, l’experiència de la mort:
«Me parecía que me purificaría narrando» (Semprún, pàg. 267)
Però aquest intent inicial només pot esdevenir catàrtic com a escriptura, ja que ningú el vol escoltar; per tant, la catarsi completa serà més tardana, quan es redescobreixi la seva escriptura i s’elevi al pla d’èxit lector.» [...]
De debó, trobo molt positiu tematizar el tema de l'escriptura, bé com de l'art en general, desde el punt de vista de les sevas potencialitats alliberadores, catártiques, emancipadores, redemptores.
No he estat mai subjecte a les tortures que van sufrir els sobrevivents del Holocaust, i per tant no puc saber el que es aixó i tampoc ho pretenc. Però si puc tenir una esperança, es creure que la experiencia estética, tant del punt de vista ontológic com del fenomenològic, porta (gairabé essencialment...) una cárrega i un paper de liberació, transcensió, enriquiment i obertura de horizonts.
Sino es la literatura, al menys que sigui el Rock'n'Roll, amb la seva energía i la seva pureza, que ens salvi.